La teoria de l’aferrament estudia com els vincles familiars afecte al desenvolupament de les relacions interpersonals. L’aferrament seria el vincle emocional que s’estableix entre el nen o nena amb els/les cuidadores. Aquest vincle es nodreix a través de la seguretat, l’afecte i el reconeixement de les necessitats del nen/a.
Les relacions que establim amb les nostres figures d’aferrament ens ajuden a entendre com interpretar el món, com vivim els conflictes o com ens relacionem amb els altres.
Tots els mamífers naixem amb un sistema d’emocions que ens permet vincular-nos, aquest sistema és el que provoca que les cries no siguin abandonades i que siguin cuidades. En els humans és present en la forma embrionària del fetus (el fetus és capaç de reconèixer la veu de la seva mare a la setmana 16 de gestació) i l’aferrament és present en les relacions que vivim tots els adults més enllà de la nostra mort.
Cal remarcar que les categories només ens poden ajudar a aglutinar alguns conceptes i en veure a l’individu en un format dimensional, dinàmic. Tanmateix, podem diferenciar quatre estils d’aferrament:
- Segur: Les figures de referència ofereixen seguretat, són accessibles, capaces de reconèixer a la persona. Si l’individu es troba davant una situació adversa o aterridora respondran de forma col·laboradora.
- Aquesta seguretat permet a l’individu explorar el món que l’envolta sentit de forma segura.
- Insegur: L’individu està insegur de si els seus progenitors seran accessibles, sensibles o si l’ajudarà quan ho necessiti. A vegades poden mostrar-se excessivament preocupats però d’una forma poc adequada.
- A causa d’aquesta incertesa, l’individu pot sentir una intensa por a la separació, tendència a dependre en excés del/les altres, dificultat per regular-se emocionalment i por per explorar el món que l’envolta.
- Evitatiu: Les figures de referència no ofereixen la seguretat necessària per l’individu, aquest pot rebre desqualificacions sentint-se depreciat, rebutjat o poc valorat. Els cuidadors els limiten en cobrir les demandes alimentàries i materials.
- Aquest patró provoca que l’individu es torni emocionalment autosuficient i tendeixi a evitar l’excés de proximitat relacional arribant a desconnectar-se emocionalment.
- Desorganitzat:Les figures de referència no han estat disponibles o han estat font d’amenaça, és freqüent en entorns hostils on ha existit agressivitat física i psicològica. Es viu la dramàtica paradoxa que la figura d’aferrament és, per al nen o nena, simultàniament, refugi segur i font d’amenaça. Es busca la proximitat a algú que genera dolor i por.
- En la seva manifestació és freqüent observar seqüeles afectives i psicològiques com: dificultats emocionals, baixa autoestima, sensació de buit interior, trastorns de la conducta desconfiança, aïllament i agressivitat.
L’aferrament és un constructe per tota la vida?
L’aferrament dels primers anys de vida és doncs una base sòlida de la nostra personalitat, però, tot i això, les relacions que establim al llarg de la nostra vida són fonamentals per modificar els estils bàsics d’aferrament, el treball dirigit en aquests aspectes relacionals ens ajuden a potenciar o debilitar les formes d’aferrament a l’edat adulta.
Quin paper juga la resiliència?
La resiliència té a veure amb mantenir una imatge preservada de la identitat, un sentit d’autoeficàcia per enfrontar-se al món, de competència personal. Les persones resilients conserven prou capacitat per a l’autonomia i per a la relació (sentir-se connectat amb seguretat amb els altres), per estimar i ser estimat. La resiliència està associada a percebre disponibilitat emocional per part dels altres en èpoques d’estrès, amb ser capaç de desenvolupar relacions positives amb persones potencialment disponibles i que ajudin.
